Mètodes 

Quan dissenyem un programa dexercicis shan de tenir en compte diversos aspectes. Primer, identificar els problemes del pacient, tot seguit proposem un pla de tractament dirigit als problemes identificats i, finalment, s'estableixen uns objectius realistes.

​

Exercicis apropiats són aquells que poden ser executats de manera efectiva i segura per a la consecució dels objectius terapèutics. Quan es prescriu exercici, el terapeuta ha de conèixer el diagnòstic, identificar l'estructura o les estructures implicades i saber el grau de recuperació dels teixits i les conseqüents limitacions funcionals. El pla dexercici ha de tenir com a objectiu tant els músculs afectats com altres estructures. Coneixent i entenent tot això, ja es poden adoptar les decisions adequades pel que fa a lelecció dels exercicis.

​

Les característiques del tractament i l'elecció d'exercicis varien segons l'etapa d'evolució dels teixits i la resistència. A mesura que l'animal millora i es recuperen els teixits, el pla d'exercicis s'ha d'anar readaptant a les noves condicions del pacient i adaptant-se al canvi dels teixits implicats. La intensitat d'un exercici es pot incrementar o decréixer modificant la durada de l'exercici, la freqüència amb què es realitza l'exercici i la velocitat a què s'executa aquest exercici. Per exemple, un objectiu inicial real per combatre l'obesitat mòrbida en un gos desentrenat i amb un desgast articular degeneratiu seria augmentar el temps que el gos aguanta caminant còmodament millorant així la resistència i aconseguint una reducció de pes. Incrementar la velocitat a què camina el gos no seria un objectiu ni realista ni adequat per a aquest gos. Un exemple contrari seria el d'un animal atlètic que intenta recuperar-se d'una lesió i té el repte de millorar la velocitat i la freqüència per aconseguir l'objectiu de tornar a fer una activitat. És important per a un terapeuta tenir coneixement i saber adequar la intensitat d'un exercici a les necessitats del pacient. La readaptació contínua del tractament és la millor manera d'optimitzar els resultats, assegurant-nos que a cada moment estem fent el millor possible i ens adaptem al ritme de recuperació del pacient.

​

Les rutines d'exercicis han de ser seguides regularment per algú que estigui familiaritzat amb el pacient i amb les tècniques d'exercici. Un exercici inapropiat o una tècnica incorrecta poden ser contraproduents, provocant una recaiguda o danys més grans. Una altra possibilitat és que encara que l'exercici sigui adequat la intensitat, velocitat, freqüència,... no siguin les adequades, cosa que ens impedirà assolir el nostre objectiu.

​

Per tant, els principals aspectes que cal tenir en compte són els següents:

• Conèixer el diagnòstic del pacient i entendre'l. Saber les limitacions que la lesió provoca al pacient i tenir-les en compte.

• Establir uns objectius ambiciosos però realistes i adaptats al pacient.

• Establir una pauta d'exercicis per a aquest pacient amb la intenció d'assolir els objectius plantejats prèviament.

• Readaptar-se contínuament al pacient. L'evolució del pacient serà la que dicti el ritme del tractament.

2.- Exercicis en estada assistida

Els pacients amb danys greus o una situació de debilitat poden no ser capaços de posar-se drets o aguantar el seu propi pes. Una fase de posada en peus, ja sigui parcialment o totalment assistida, enfortirà el pacient, ajudarà a entrenar la seva propiocepció, millora la circulació i la respiració i fa pujar l'autoestima i benestar del pacient. Els objectius dels exercicis de posada dreta assistida són enfortir la funció neuromuscular, reeducar els músculs, desenvolupar la força i la resistència dels músculs i millorar la propiocepció.

3.- Entrenament Propioceptiu 

Quan un animal és capaç de mantenir l'estada sense ajuda i de manera segura és el moment de començar amb activitats per millorar l'equilibri. L'equilibri dinàmic és la capacitat de l'animal per mantenir l'equilibri quan el cos s'està movent, com quan camina. Els exercicis es realitzaran per estimular l'equilibri dinàmic de l'animal i han de ser duts a terme en una superfície no lliscant per dotar-los de la tracció suficient i reduir el risc de caiguda.

4.- Activitats dinàmiques de marxa 

Si un gos és incapaç de caminar de forma independent, cal utilitzar algun dispositiu per ajudar-lo. En entrenament de la marxa ha de començar amb l'ús d'una eslinga, tovallola, arnès o carretó caní. És important animar el gos a moure-ho a poc a poc, donant-li temps perquè mogui les potes tan independentment com sigui possible així com donar-li el temps adequat perquè posi cada peu en contacte amb el terra durant la fase d'estada a cada pas. Pot ser necessari assistir manualment al gos a la seqüenciació i col·locació de les potes a mesura que van reprenent a caminar. Si l'animal es mou massa de pressa, normalment eviten carregar el seu pes sobre la pota adolorida, adoptant una marxa anòmala, com la "coixesa de 3 potes", a salts o arrossegar una pota. El principal objectiu ha de ser que recolzi amb totes i cadascuna de les potes, fomentant una marxa lenta. És important que cada persona que faci caminar el gos ho faci contenint-lo i no li permeti moure's massa de pressa.

5.- Marxa Independent

Passejar a poc a poc amb corretja és potser l'exercici més important al començament de període de rehabilitació, i el més normal és executar-lo incorrectament. Fer que l'animal camini lentament estimula que aquest faci servir totes les potes seguint el patró seqüencial de marxa. La velocitat de caminat ha de ser prou lenta per permetre que suporti el seu pes; si el gos camina massa ràpid, la tendència és mantenir flexionada la pota afectada sense carregar-hi pes. Les passejades lentes amb corretja són indicades per quan l'animal és reticent a usar la pota com a conseqüència del dolor, debilitat o dèficits propioceptius. Estimula la col·locació de les quatre potes a terra, incrementant la fase d'estada i el suport del pes.

6.- La progressió dels exercicis

S'han de tenir en compte moltes variables per dissenyar un programa d'exercicis terapèutics, com ara el tipus i la gravetat de la lesió, l'estabilitat de la intervenció quirúrgica, el nombre de potes o articulacions involucrades, la mida de l'animal, la condició física preexistent , les facilitats disponibles, la perícia i experiència del terapeuta o si els exercicis han de ser realitzats pel terapeuta, el propietari o una combinació de tots dos.

​

L'objectiu de cada programa d'exercici terapèutic ha de ser restablir l'animal de la manera més completa i activa possible. L'objectiu haurà de ser periòdicament reajustat si el pacient progressa en més o menys grau del que s'esperava. L'objectiu inicial serà que el gos suporti el seu pes a l'estada. El pas següent serà l'ambulació assistida, que haurà de ser treballada al costat de la propiocepció. Es continua amb l´ambulació activa sense ajuda mantenint l´equilibri. Quan l'animal és a prop d'aconseguir les seves capacitats com a animal casolà, les estratègies estaran destinades a aconseguir un millor suport de pes i guany muscular.

​

És important fer els exercicis correctament i mantenir un nivell constant d'activitat diària o cada dos dies. Una quantitat d‟exercici exagerada el cap de setmana amb una relativa poca activitat durant la setmana pot ser perjudicial per a la recuperació de l‟animal; una activitat regular i diària evitarà la síndrome de “el guerrer de cap de setmana”.

Es pot produir un decreixement en la velocitat de progrés durant la fase crònica de la recuperació, però és important continuar per aconseguir la capacitat més completa de tornar a l'activitat com sigui possible.

 

7.- Massatge 
El massatge és un element de la fisioteràpia que ha anat cobrant una acceptació generalitzada de manera graduada com a modalitat terapèutica veterinària. Entre els seus amplis beneficis trobem els següents:

• Trenca el cercle viciós del dolor i la tensió muscular.

• Augmenta el flux sanguini.

• Millora el subministrament d'oxigen i eliminació dels productes metabòlics residuals

• Estimula l'alliberament d'endorfines endògenes, alleujant la sensació de dolor.

• Accelera la recuperació muscular.

• Augmenta el retorn venós i limfàtic.

• Mobilitza les adherències.

• Millora la percepció cutània.

• Afavoreix la relaxació mental i física.

​​

Hi ha molt diverses tècniques de massatge i totes d'eficàcia provada. La seva elecció queda a les mans del terapeuta. El més important és aconseguir bons resultats.

8.- Teràpia Electrica

L'estimulació elèctrica és una modalitat de fisioteràpia i de rehabilitació molt útil per al tractament de diferents trastorns ortopèdics i neurològics, sobretot els que provoquen dolor agut i crònic o atròfia muscular.

Els seus efectes varien en funció de la freqüència seleccionada per a l'impuls elèctric, però dins destaquen els següents:

• Efecte analgèsic (a causa d'un quadruple efecte):

  • Activació del sistema de control de comporta.

  • Reducció del to als músculs tensos.

  • Estimulació del flux sanguini.

  • Estimulació de l'alliberament d'endorfines endògenes.

• Augmenta el to muscular.

• Enfortiment muscular.

• Accelera la cicatrització dels teixits en pacients amb fractures induint osteogènesi.

 

Tot i que algunes unitats d'estimulació elèctrica són idònies per al seu ús a casa, el fet que tant la col·locació dels elèctrodes com la selecció de la intensitat adequada siguin determinants no només per assolir l'objectiu pretès sinó per evitar danys més grans. han de seguir fidelment les instruccions del terapeuta

9.- Termoteràpia 
Es coneix com a termoteràpia a l'ús terapèutic d'agents físics o mitjans per escalfar o refredar un cos.

Tant amb fred com amb calor aconseguim uns efectes de gran ajuda dins del procés rehabilitador.

La calor superficial ens proporciona els efectes següents:

• Augment del flux sanguini.

• Augment de la velocitat de conducció dels impulsos.

• Relaxació muscular.

• Alleugeriment del dolor.

• Augment de l'extensibilitat dels teixits fibrosos.

I a través de la crioteràpia (aplicant fred selectiu) els següents:

• Vasoconstricció.

• Reducció del metabolisme cel·lular.

• Resposta de Hunting (resposta fisiològica a l'estrès per fred).

• Alleugeriment del dolor.

• Reducció de espasmes musculars.

 

Per a tots dos casos, el tipus i la gravetat de la malaltia subjacent i l'efecte terapèutic desitjat determinen la freqüència del tractament.